LLEGENDES DEL CASTELL DE MONTSORIU
Del Castell
Conten que un dia un general anomenat Maus, tot defensant la terra contra els forasters, fou derrotat i fugi entre els boscos. En la fugida va perdre Ajudant, però aquest en veure una foguera a l'indret de Montsoriu s'hi encanta i retrobà el seu general. Llavors Maus va ordenar construir en aquest punt un castell.
El nom del general Maus; actualment es manté en la denominació d'un carrer a la vila d'Arbúcies, que ja apareix documentat en el segle XVIII.
Explica la veu popular que en en el Castell de Montsoriu hi havia viscut una una dama encantada dita 'Na Guilleuma', que regia el palau amb totes les seves serventes que, pel fet de ser-ho, ja havien perdut també la seva naturalesa humana per a prendre la de l'encantada.
Gorg Negre de Gualba, on es creu que viu La Dama
Les males llengües diuen que La Dama Guilleuma era en realitat una bruixa que cada nit sortia, seguida d’una gran cort de serventes, totes elles vestides de blanc. Voltaven les restes del castell, sembrant malura i mal averany, i feien perdre les collites dels pagesos del voltant. Però el mitòleg Francesc Maspons recull una altra versió, més antiga, que explica que a La Dama i a les seves serventes "només se las veya recorrer la montanya, celebrar al cim d’ella sas sardanas y á les nits de lluna clara esténdre-hi los llansols y roba blanca".
En tot cas, la gent explica que un dia, el rector de Breda, atiat per gent que volia mal a la senyora del castell, va ruixar-les amb els asperges amb aigua beneïda i aquestes varen fugir. D’un bot van anar a parar al pic de Morou, i, d’un altre, al fons del Gorg Negre de Gualba, on encara fan de les seves.
Però la versió antiga de la llegenda ens explica que La Dama fou desposseïda del castell i dels seus dominis i, efectivament, fou menada al Gorg Negre, on va desaparèixer per sempre més, “acompanyada de innombrables follets i bruixas, llençantshi de dalt d’una roca, á la que ha quedát lo nom de roca Guilleuma”.
Romàntica
Qui vulgui guanyar una fortuna, cada any a la nit de la Sant Joan, quan comencen a tocar les campanes de la població pròxima de Breda a la mitjanit, s'obre una porta del castell de Montsoriu, s'ha d'entrar a la primera campanada i tractar d'omplir un sac de blat, sortint abans de l'última campanada de les dotze, amb el sac ple i sense mirar el seu contingut ha de córrer fins passar el rierol, si ho fa així el blat es convertirà en or, però si la curiositat li fa mirar abans es convertirà la càrrega del sac en sorra. D'altra banda, si no ha pogut sortir del castell hi haurà d'esperar-se fins a la mitjanit de Sant Joan de l'any següent.
Hi ha una roca a prop del castell amb la marca d'una trepitjada, que segons expliquen, es deu a Donya Guilleuma. Fa molts anys aquesta dama, gran pecadora, va ser condemnada a viure en les ruïnes del castell de Montsoriu com ànima en pena, causant grans tempestes i grans chillerías terrorífiques cada vespre, fent perdre les collites de tots els camps propers. Els habitants dels voltants per resoldre les seves desgràcies van acudir al bisbe, el qual va conjurar els mals esperits amb aigua beneïda i va donar un terme a Guilleuma perquè es precipités en les profunditats del Gorg Negre de Gualba . Va ser l'impuls per llançar-se a la profunditat del precipici, que va fer que quedés l'empremta del peu marcada a la roca.
Dels Moros
Una vegada el rei moro assetjava el Castell de Montsoriu, pensant que el senyor del castell i els seus servents es rendirien davant la presència del seu exèrcit. Així passaren un dia, dos, quinze i un mes, fins que un dia el senyor del castell de Montsoriu el va convidar a dinar a dalt del castell. Entre els plats que li serviren en el convit hi havia peix fresc de la riera. El peix era pescat i pujat al castell a través d’un túnel subterrani. El cabdill moro en veure tal prodigi desistí de l’atac i se’n tornà al seu país.
Fa molt de temps, els moros, que s’havien fet amos del castell de Montsoriu, demanaven cada any una paga a la vila d’Arbúcies. Aquesta consistia en l’entrega de la donzella més bonica de totes les del poble. Un any va tocar a la Pepa, noia delicada i fina. Quan el rei moro la va veure va quedar bocabadat de tanta formosor i la va voler perpetuar per sempre més. La noia, en saber-ho, va arrencar a plorar tot sanglotant una cançó que deia:
-Per què em plores, Pepa -li diu son galant.
-Jo ploro pels meus pares perquè quan ho sabran en buscaran la Pepa i enlloc del món, del món la trobaran.
El rei moro, malgrat els plors de la donzella, va fer realitat el seu caprici, embalsamà la noia i la va fer seure sobre un bugader de fang, ple de diners, en una mina secreta que s’obre prop dels Hostalets.
Riqueses ocultes
Diuen que en una de les coves de Montsoriu hi viuen tres serpents, que porten un diamant a la boca, que només deixen quan van a abeurar-se a alguna font. El que llavors pogués robar-los-el seria ric i feliç per tota la vida.
Dins la cova, les tres serpents guarden tres bugaders plens de moneda encantada. L’encateri diu que es pot desfer l’encanteri anant-hi la nit de Sant Joan al punt de les dotze i portant pa sucat amb llet per alimentar les serpents i aigua beneïda.
Es diu que una dona d’un lloc molt pobre anà al castell a trobar la bruixa. La bruixa sentí compassió de la dona, i allí mateix li donà faves; la dona omplí els sacs de faves i en arribar a casa el contingut dels sacs s’havia convertit en or i plata.
Arribaren a Breda dos forasters cercant un parell de valents que els acompanyessin al Castell de Montsoriu, amb la promesa d’una part de les riqueses que hi trobessin. A l’hora assenyalada arribaren al lloc de l’encanteri. Els acompanyants, atemorits pel soroll d’armes i trompetes i per la veu i l’aspecte dels personatges antics i animals malèfics que aparegueren al conjur dels forasters, fugiren espantats. Al cap d’una estona, veieren baixar del castell els forasters carregats de sacs, dels quals tragueren dues monedes d’or, amb les quals pagaren el petit servei dels dos vilatans.
Cada any, el dia de Sant Joan, quan el campanar de Breda toca la primera batallada de la mitjanit, s’obre una porta del castell que es comunica amb una cambra plena de blat i segó. El que vol fer-se’n l’amo ha d’anar-hi aquesta nit, caminant de recules i amb les mans ocupades, una amb un ciri encès i l’altra amb una calavera. Ha de prendre el gra amb les dents, ficar-lo dins d’un sac i anar de pressa perquè quan s’acaba el so de la dotzena campanada la porta torna a tancar-se. Si aconsegueix sortir-ne, no pot mirar el sac fins haver passat la riera. Si ho fa així el gra s’haurà convertit en or. Si, en canvi, la curiositat l’ha fet tafaner, només tindrà sorra. I si per mala sort no ha pogut sortir, haurà d’esperar l’any vinent quan torni a tocar la primera batallada de la nit de Sant Joan al campanar de Breda.
